(Nota: no existeixen els articles 29, 38, 39, 40, 41, 42, 43)
I. Principis Generals
1.- L'objectiu de l'exercici de la Medicina és promoure, mantenir i
restablir la salut individual i col·lectiva de les persones. La salut no és només l'absència de malaltia, sinó
també el conjunt de condicions físiques, psíquiques i socials que permet la màxima plenitud de
la personalitat, per tal que aquesta és pugui desenvolupar d'una manera lliure i responsable.
2.- El dret a la salut és un dels drets fonamentals de la persona.
La defensa i la promoció de la salut constitueixen un bé públic i els metges en són un dels principals agents.
Essent el sistema sanitari la principal eina per a la defensa de la salut, els
metges han de vetllar per la seva qualitat i suficiència.
3.- Com sigui que la defensa i la promoció de la salut suposen un
camp d'acció molt més ample que el purament assistencial, els metges individualment i sobre tot corporativament
no poden romandre neutrals davant les situacions socials i els processos tecnològics i industrials que afecten negativament
les condicions de vida dels ciutadans. Han de col·laborar amb els altres estaments implicats en la promoció de la salut per tal
de dur a terme iniciatives tals com l'estudi dels factors nocius, la denuncia si s'escau, i la proposta de solucions.
4.- La responsabilitat principal del metge és procurar la més
bona atenció a cada pacient en benefici de la seva salut i cap motivació religiosa, ideològica, política,
econòmica, de raça, nacionalitat, sexe, condició social o personal no pot interferir-la.
5.- El respecte més escrupolós a la vida i a tots els drets
de la persona ha de constituir la primera actitud ètica de la consciència professional. En conseqüència, els
metges mai no podran emprar els seus coneixements, ni que sigui d'una manera indirecta, en cap activitat destinada a la manipulació
de les consciències o a la repressió física o psíquica de les persones.
6.- Cap metge no podrà ésser discriminat professionalment a
causa de les seves conviccions o per altres criteris aliens a ètica i a la capacitat professionals. Tampoc no podrà
ser-ho quan, per fidelitat a la seva consciència, és negui a emprar una determinada terapèutica o mitja
diagnòstic, sempre que ho hagi advertit abans al pacient o a la persona directament responsable.
II. De la relació del metge amb els seus pacients
7.- La primera lleialtat del metge és envers el seu pacient; per
tant, la salut d'aquest ha de sobreposar-se a tota altra conveniència.
8.- Tots els pacients tenen dret a una atenció mèdica de bona
qualitat científica i humana. El metge dins les possibilitats al seu abast, té la responsabilitat de vetllar perquè
sigui així, tant si practica de forma liberal com si ho fa per compte d'una institució publica o privada.
9.- El metge ha de respectar les conviccions religioses, morals,
ideològiques i polítiques dels seus pacients i, tenint en compte la gran influència personal que pot exercir, ha
d'evitar que les seves pròpies conviccions condicionin la llibertat dels pacients.
10.- Els pacients tenen dret a la màxima informació sobre el
diagnòstic i les possibilitats terapèutiques de llur malaltia, i el metge s'esforçarà a donar-la amb les
paraules més adients.
11.- Davant la necessitat de qualsevol exploració diagnòstica o
actuació terapèutica, i molt especialment quan sigui cruenta, el metge ha d'informar el pacient i si això no
és possible, els vinculats responsables, de la finalitat i, si s'escau, dels possibles perills, per tal d'obtenir un consentiment
lúcid, que és imprescindible per a poder practicar-la.
12.- Quan es tracti de malalties de pronòstic greu, el metge ha de
procurar igualment informar al pacient, i ha de plantejar-se en consciència com aconseguir que tant la mateixa
informació com la manera de donar-la no el perjudiquin.
13.- En tota mena d'exploracions diagnòstiques i d'actuacions
terapèutiques, el metge ha de vetllar perquè el dret del pacient a la intimitat sigui escrupolosament respectat.
14.- Llevat del cas on es derivin perills o danys per a tercers, el metge ha
d'acceptar el dret de tot pacient a interrompre o a rebutjar l'assistència, fins i tot quan aquesta sigui imprescindible
per a la seva vida, sempre que abans hagi estat degudament informat de les conseqüències previsibles i es trobi en condicions
de tenir-ne una comprensió lúcida.
15.- Quan hagi de tractar un pacient incapacitat o menor i no sigui possible
d'obtenir en un temps útil el consentiment dels responsables, el metge ha de prescindir d'aquest requisit i procurar fer tot el que
calgui per a la salut del pacient.
16.- Quan els responsables d'un pacient incapacitat o menor, rebutgin per
raons de consciència una terapèutica que els coneixements mèdics reconeguin com a vàlida i
necessària per a la vida del pacient, el metge ha de prescindir del consentiment i procurar fer tot el que calgui per la
seva salut.
17.- L'eficàcia de l'assistència mèdica exigeix una plena
relació de confiança entre el metge i el pacient i aquesta pressuposa el respecte al dret del pacient a elegir o canviar
de metge i/o de centre sanitari. Individualment, els metges han de facilitar l'exercici d'aquest dret i corporativament han de vetllar,
especialment en l'exercici públic de la professió, per tal que sigui harmonitzat intel·ligentment amb les previsions i
necessitats derivades de l'ordenació i de la planificació sanitàries.
18.- Llevat dels casos d'urgència i de forca major, el metge pot negar-se
a prestar assistència per motius personals, o també a continuar prestant-la quan estigui convençut que no existeixen
les relacions de confiança indispensables entre ell i el pacient, amb la condició que aquest en sigui advertit i que
assistència sigui continuada; a tal fi, facilitarà al continuador les dades precises sobre el cas sempre que el pacient no
s'hi oposi.
19.- El pacient té dret a disposar de la documentació referent
a la seva malaltia i quan la demani, el metge ha de facilitar-la-hi. Podrà, tanmateix, abstenir-se de fer-ho en aquelles dades que,
pel bé del mateix pacient, el metge consideri que han de ser desconegudes. Per aquest, havent però de fer-ho saber als
vinculats responsables i al continuador de assistència, si fa el cas.
20.- L'actuació dels metges forenses, o de qualsevol altre metge que, d'alguna
manera, tingui funcions de perit o de jutge, és incompatible amb l'assistència medica al mateix pacient.
21.- El metge en funcions de perit, inspector o controlador ha de fer saber
al pacient que ell exerceix com a tal. No ha de fer judicis o comentaris sobre el diagnòstic i el tractament establerts i,
en tot cas, ha d'entendre's directament amb el company que té cura del pacient o, si fos necessari, amb l'estament corporatiu.
22.- Sempre que el pacient li ho demani, i únicament en aquest cas, o
quan ho facin els vinculats directament responsables si es tracta d'un pacient incapacitat o menor, el metge està obligat a fer
una declaració formal i signada de l'estat de salut d'aquell, que haurà de tenir sempre un caràcter d'absoluta
certesa i veracitat.
III. Del secret professional
23.- El metge respectarà el dret de la persona humana a la intimitat,
guardarà secret tot el que el pacient li hagi confiat i el que hagi conegut en l'exercici professional i procurarà
ésser tan discret en les seves manifestacions que, ni directament ni indirectament, res no pugui ésser descobert.
24.- Essent el fi primordial de l'activitat del metge la salut del pacient i de
la col·lectivitat humana, amb discreció, exclusivament a qui hagi de fer-ho i en els justos límits necessaris,
revelarà el secret en els casos següents i en cap mes:
a) Quan, de la revelació, se'n presumeixi un bé cert per a la salut
del pacient.
b) Quan certifiqui un naixement (però el nom de la mare ha de ser
silenciat, si aquesta ho desitja).
c) En el cas de certificar una defunció.
d) Si amb el silenci es presumís perjudici per al mateix pacient, per a
d'altres persones o un perill col·lectiu (malalties contagioses, mentals, salut de les persones al càrrec de la "res
pública"..., etc.).
e) Quan es tracti d'accidents o malalties professionals.
f) Quan es tracti de medicina forense o peritatge judicial.
g) Quan el metge es vegi injustament perjudicat per causa del manteniment del
secret d'un pacient i aquest sigui autor voluntari del perjudici, sempre, però, que de la revelació no en surti un tercer
o tercers perjudicats.
25.- La mort del pacient no lleva al metge el deure del silenci, exceptuant
el cas del certificat de defunció. Però no és revelació de secret manifestar que un pacient no ha mort d'una
determinada causa.
26.- El permís del pacient de revelar el seu secret no sempre treu
l'obligació de guardar-lo, però el metge l'haurà de revelar si creu que, de la revelació, se'n deduirà
un bé per a aquell.
27.- El metge té el deure d'exigir als seus col·laboradors la
més absoluta discreció i l'observança més escrupolosa del secret professional. Ha de fer-los saber que ells
també estan obligats a guardar-lo i ha de disposar les mesures adients per tal que això es compleixi, tant pel que fa
referència a l'acte mèdic com a la custòdia dels documents que se'n derivin.
28.- En l'exercici de la medicina en equip, cada membre és
responsable de la custòdia de la totalitat del secret i el cap de la institució on es practiqui aquest tipus de medicina
té el deure de posar tots els mitjans necessaris perquè això sigui possible.
30.- Corporativament, els metges tenen el deure de defensar el secret professional i els
col·legues que es vegin perjudicats per complir aquest deure.
31.- El metge, quan actuï per compte d'entitats d'assegurances,
haurà de posar en coneixement del pacient allò que hagi trobat i es negarà a emetre un dictamen del peritatge si el
pacient li'n nega l'autorització.
IV. Del tractament i la trasplantació
32.- És dret fonamental de l'ésser humà rebre tota
l'assistència necessària que requereixi per a la recuperació de la salut; el metge té el deure d'emprar
els mitjans adients al seu abast. Ha d'assegurar també la profilaxi i ha d'imposar els seus criteris respecte a les regles
d'higiene i de prevenció individuals i col·lectives.
33.- El metge no emprarà procediments o pràctiques que superin
les seves possibilitats o amb les quals no estigui degudament familiaritzat.
34.- El metge s'abstindrà de tota pràctica que no tingui com a
finalitat ben clara la salut del pacient, llevat del cas d'experimentació científica en què haurà
de complir les condicions deontològiques exigibles.
35.- Si en el curs d'una intervenció sorgeixen circumstàncies
imprevistes, el metge pot prendre les decisions que calgui encara que no tingui l'autorització del pacient o dels seus responsables.
36.- En el cas de la cirurgia estètica, la finalitat de la qual no
és el guariment d'una malaltia, però que persegueix un benefici per a la salut del pacient i, per tant, és
pràctica ètica, el metge ha d'extremar la informació dels riscs de la intervenció i ha
d'aconseguir el lliure consentiment per a practicar-la.
37.- La trasplantació d'òrgans humans de donador vivent o de
cadàver exigeix les condicions següents
a) En el cas de donador vivent, que la seva necessitat vingui donada per un fet
científic comprovat, que sigui per al bé del pacient i que la supressió de l'òrgan no suposi per al donant un
perjudici desproporcionat al benefici esperat. S'haurà d'extremar la informació sobre el risc de la
intervenció, i obtenir un previ i lliure consentiment. És aconsellable compartir la responsabilitat de la
decisió amb altres col·legues.
b) En el cas d'òrgans de cadàver, ha d'ésser garantida la
certesa de la mort.
V. De la mort
44.- Quan un pacient es troba en perill de mort, el metge que l'assisteix
té l'obligació d'informar-lo fins allà on aquesta informació sigui acceptable per l'interessat. El
pacient té, però, el dret a ignorar el seu pronòstic, si així ho manifesta explícitament o
implícita. El metge té sempre el deure de fer-ho saber als vinculats.
45.- El metge sempre s'ha d'esforçar per calmar el sofriment del
malalt. És deure mèdic fonamental d'ajudar-lo a assumir la pròpia mort, la que estigui d'acord amb la religió o
la ideologia que hagi donat sentit a la seva vida.
46.- Atempta contra el dret a morir dignament el fet de perllongar l'agonia quan
això no concorre al servei personal del pacient. És molt més greu, perquè atempta contra el mateix dret a
la vida, interrompre-la directament, encara que ho demani el malalt.
47.- En els casos de vida exclusivament tècnica (coma sobrepassat) no
hi ha cap dificultat deontològica a suprimir l'acció aquells mitjans que mantenen una certa aparença de vida.
És aconsellable compartir la responsabilitat de la decisió amb altres col·legues.
VI. De l'experimentació mèdica sobre persones
48.- L'experimentació mèdica en persones humanes, necessària per al
progrés de la medicina, solament podrà dur-se a terme quan allò que hom vulgui experimentar hagi estat estudiat
completament i satisfactòriament en el laboratori i en els animals.
49.- En el cas d'experimentació terapèutica, es
requerirà el coneixement lúcid i el consentiment lliure del pacient i, si això no és convenient o possible,
dels seus vinculats. En el cas d'experimentació no terapèutica, la persona que s'ofereix a participar-hi ha de
tenir edat i capacitat per poder donar el consentiment necessari, previ també el coneixement responsable sobre
l'experimentació esmentada.
50.- El metge, per a poder portar a terme una experimentació humana,
ha de tenir una qualificació científica adequada.
51.- L'experimentació sobre persones humanes requereix que el risc sigui proporcionat al
bé perseguit.
52.- No és ètic emprar procediments que puguin malmetre el
psiquisme, la consciència moral o la dignitat del pacient.
53.- L'experimentació mèdica sobre éssers humans es realitzarà sempre
en un centre qualificat, amb els elements necessaris per a detectar-ne i neutralitzar-ne els possibles efectes perjudicials.
54.- L'experimentació serà necessàriament interrompuda si, en el seu
transcurs sorgeix un perill per al pacient, o si aquest així ho demana.
55.- L'assaig de nous tractaments i especialment el mètode doble cec no pot
privar deliberadament el pacient d'una terapèutica reconeguda com a vàlida.
56.- És recomanable que el mètode a emprar consti ben explicat en un
protocol experimental i que sigui revisat, des del punt de vista ètic, per un comitè independent.
57.- El metge ha de fer conèixer de manera objectiva el resultat de
les seves recerques, tant si són positives com si són negatives. És una imprudència i una falta greu divulgar
com a idoni o eficaç un procediment de diagnòstic o de tractament nou insuficientment provat.
58.- El metge no podrà emprar en les publicacions científiques
cap nom o detall que permeti la identificació del pacient de l'experimentació, si no té autorització
explícita de l'interessat.
VII. De l'exercici de la medicina en les institucions
59.- El metge no podrà exercir la seva professió sigui quina
sigui la seva modalitat, al servei d'una empresa, d'una col·lectivitat o d'una institució pública o privada,
sense una garantia que li asseguri la possibilitat del compliment de les normes deontològiques.
60.- El metge tampoc no podrà exercir en cap institució que no
garanteixi la impossibilitat de sancions per raons professionals sense consulta prèvia al Col·legi de Metges.
61.- El metge no podrà exercir en cap institució, empresa o
entitat sanitària, en la direcció mèdica i executiva de la qual no intervingui i col·labori l'estament mèdic.
62.- Tot metge està obligat a vetllar pel bon nom de la
institució en què serveix, i les deficiències que puguin haver-hi han de ser denunciades al Col·legi de Metges
abans de fer-ho per altres mitjans.
63.- El pacient té dret a tenir un metge responsable, malgrat que
sigui un equip el que en tingui cura i els metges han de respectar aquest dret.
64.- En la medicina d'equip, el metge ha de respectar el dret del pacient a
saber el perquè de la presència de cada una de les persones que intervenen en qualsevol acte mèdic.
VIII. De la tortura i vexació de la persona humana
65.- El metge mai no afavorirà (ni que sigui indirectament) ni
acceptarà la pràctica de la tortura o d'altres procediments cruels, inhumans o degradants, inclosa la pena de mort,
no hi participarà ni facilitarà els seus coneixements per a l'esmentada pràctica, siguin quins siguin els
càrrecs atribuïts a la víctima, els seus motius o creences i independentment del fet que la situació sigui de
conflicte armat o de lluita civil.
66.- El metge no proveirà de cap local, instrument, substància
o dels seus coneixements professionals per facilitar la pràctica de la tortura o altres tractes cruels, inhumans o
degradants o per disminuir la capacitat de resistència humana a tals procediments.
67.- El metge no podrà mai estar present a qualsevol acte que
comporti l'ús o l'amenaça d'ús de la tortura o de qualsevol altre acte cruel, inhumà o degradant.
68.- El metge no participarà mai, ni d'una manera indirecta, en cap
activitat que signifiqui una manipulació de la consciència de les persones.
69.- El metge té el deure de denunciar al Col·legi de Metges
qualsevol acte d'aquest tipus que ell conegui, i el Col·legi està obligat a lluitar per a evitar-lo.
IX. Dels deures i drets dels metges envers els seus companys, la
corporació i ells mateixos
70.- Tot metge té el dret i el deure d'excusar el company en
allò que sigui possible, i de defensar l'absent. En tot cas, ha de comunicar els fets al Col·legi de Metges.
71.- En la medicina d'equip, el responsable té el dret de rebutjar
els seus ajudants per causa professionalment justa, prèvia denúncia al Col·legi de Metges
72.- Sempre que ho cregui necessari, el metge té el dret i el deure de
demanar consell a un altre metge i aquest mai no podrà negar-se a donar-l'hi. Aquest consell (o consulta), el demanarà
sempre que es vegi incapaç de proporcionar al pacient allò que hom espera d'ell, quan el pacient o la família
responsable del malalt ho demani, o bé quan les circumstàncies del cas puguin significar un risc per al seu
prestigi professional.
73.- La relació entre metges mai no significarà desprestigi
públic. Llurs problemes professional hauran d'ésser sempre discutits entre metges en el si dels organismes col·lectius
professionals i només quan aquesta via estigui exhaurida, hom podrà recórrer a altres mitjans.
74.- Tret dels casos d'urgència o de força major; un metge no
interferirà en l'assistència que presti un altre metge a un pacient, perquè això pot causar a aquest un
perjudici. No es considerarà interferència, assistir el pacient que acudeixi voluntàriament al metge, però
aquest li farà constar el possible perjudici ocasionat per una direcció mèdica múltiple.
75.- Per damunt de qualsevol situació jeràrquica, el metge
és un company que mereix unes consideracions imposades per la comunitat professional.
76.- El metge té el deure de comunicar al company els seus
coneixements i tot allò que li sol·liciti, i de facilitar-li l'accés als centres d'estudi, serveis o instal·lacions
sanitàries, sense més límits que la raonable bona marxa de l'activitat i la salvaguarda prioritària de la
intimitat del pacient.
77.- El metge, sigui quina sigui la seva situació professional i
jeràrquica, té el deure de comparèixer a la crida que se li faci des del Col·legi de Metges.
78.- El metge té l'obligació de prestar la col·laboració
personal que li imposi la vida corporativa, així com la de contribuir a les càrregues corresponents.
79.- El metge està obligat a procurar-se un perfeccionament
professional constant i ha d'exigir de la institució on treballi que això sigui possible.
80.- Tret de les circumstàncies de força major, el metge no pot
exercir la seva professió en unes condicions que comprometin la qualitat de l'atenció i dels actes mèdics.
81.- El metge té l'obligació de denunciar al Col·legi de
Metges, aquell qui sense ser metge n'exerceix les activitats. No pot col·laborar amb personal no qualificat degudament.
82.- El Col·legi de Metges té el deure de defensar els companys que
es vegin perjudicats a causa del compliment de llurs principis ètics.
83.- El Col·legi de Metges ha de maldar perquè siguin anul·lades
totes les disposicions legals de qualsevol ordre que s'oposin a aquestes normes deontològiques.
84.- El Col·legi de Metges tindrà una missió d'arbitratge en
els conflictes de tipus mèdic que sorgeixin en ocasió de qualsevol activitat professional.
85.- El Col·legi de Metges té el deure de fer saber a tots els
metges, especialment als de nova incorporació, aquestes normes deontològiques.
86.- El Col·legi de Metges té el deure de vetllar per la bona
qualitat de l'ensenyament de la medicina, d'intervenir en l'organització sanitària del país i en tot
allò que pugui afectar la salut de la població.
87.- El Col·legi de Metges té el deure d'intervenir en la vida
cívica en tots aquells aspectes que afectin la salut.
88.- El Col·legi de Metges té el deure de posar tots els mitjans al
seu abast per a aconseguir que els metges puguin assolir una formació continuada.
X. De la publicitat
89.- El metge no pot emprar el reclam com a professional de la medicina;
més encara, ha de prendre les adequades mesures per tal d'evitar-lo. Es considera reclam aquella publicitat que, més
enllà de la informació objectiva sobre l'activitat professional, pondera una habilitat especial els èxits
obtinguts o la qualitat del pacient. També és considerat reclam una informació que dóna a un
determinat exercici de la medicina, un caire taumatúrgic o que promou esperances de curació a les quals no dóna suport
el progrés científic. També es considerat reclam el fet d'emprar tècniques publicitàries que promoguin
falses necessitats relacionades amb la salut.
90.- El metge ha d'abstenir-se de comunicar a la premsa, i als altres
mitjans de difusió no dirigits a metges, informació sobre activitats professionals individuals o de grup que, fora del
seu ambient, alliberin els dinamismes propis del reclam.
91.- El metge no ha de permetre que persones estranyes a la professió
sanitària presenciïn actes mèdics sense una justa raó.
92.- El metge no ha de permetre l'exhibició profana d'actes
mèdics que hagin estat televisats, fotografiats o filmats, fora del cas que siguin considerats convenients a fins educatius;
llavors caldrà la prèvia autorització de l'entitat corporativa corresponent.
XI. De l'economia
93.- L'exercici de la medicina és el mitjà de vida per al metge.
Aquest té el dret d'ésser remunerat d'acord amb la seva qualificació professional i amb la responsabilitat de la seva
funció. L'acte mèdic mai no podrà tenir com a fi el lucre.
94.- Els honoraris mèdics han d'ésser dignes i no abusius, i
mai no podran ésser compartits sense coneixement de qui els abona, ni percebuts per actes no realitzats.
95.- Cap metge no podrà acceptar remuneracions per les seves
activitats envers els pacients de les cases productores de medicines, estris de curació, balnearis, societat d'aigües
medicinals, etc.
96.- Cap metge no podrà vendre als pacients, servint-se de la seva
condició de metge, drogues, herbes medicinals, productes farmacèutics o especialitats pròpies, exceptuant el cas
de circumstàncies especials.
97.- Cap metge no derivarà pacients de l'hospital o altres
institucions d'atenció mèdica, a serveis privats amb fins lucratius.
98.- És una tradició recomanable que el metge assisteixi de franc el
company i les persones que, directament i econòmica depenguin d'ell, així com també la vídua o vidu i orfes
menors. En tots aquests casos, podrà fer-se abonar les despeses ocasionades pel material emprat.
