CONDICIONS PER AL DESENVOLUPAMENT DE LA MEDICINA GENERAL.

Les condicions necessàries per poder proveir atenció primària de qualitat, basada en un model de medicina general, es poden especificar en diversos nivells. Alguns tenen a veure amb l'estructura del sistema sanitari, altres amb l'organització a nivell local. Alguns poden ser realitzats abans que d'altres i més fàcilment. Tot seguit es consideren tres aspectes diferents: les condicions estructurals, les millores d'organització i el desenvolupament professional.

I. Condicions estructurals.

1. Una població ben definida.
Per treballar de manera personal, global i continuada, els metges de capçalera necessiten un sistema que faciliti una relació contínua amb un grup ben definit de persones. Un sistema de llista personal o familiar, per exemple, facilita molt aquesta mena de relació, i permet la continuïtat de l'atenció en el temps. Escollir el metge és un dret bàsic de la població així com ho és el fet de canviar d'un metge a un altre.

2. Servei a la població en general.
Els metges de capçalera haurien de visitar nens, gent gran, dones i homes sense distinció. Han de ser formats per tractar els problemes de salut de tots aquest grups. No és de cap ajuda per a la medicina general el fet que diferents metges donin atenció primària a algunes categories de la població, per exemple només a nens, dones, gent gran, grups de treballadors.

3. Entorn del treball.
La medicina general es basa en la comunitat, és prop dels pacients, i de fàcil accés. Amb la concentració creixent de proveïdors d'atenció sanitària i amb el creixement en escala, s'haurien de prendre mesures de precaució per evitar reduir l'accessibilitat i el caràcter personal de l'atenció. Els administradors i els metges haurien de trobar un equilibri entre les necessitats d'eficiència i les exigències de la medicina familiar.

4. Un sistema d’interconsultes.
La conseqüència final pel que fa al paper de coordinació que juga el metge de capçalera és que caldria evitar quan sigui possible l'accés directe a altres metges especialistes . Això promouria la utilització rendible dels serveis especialitzats i hospitalaris. El metge de capçalera ha estat format per seleccionar els problemes de salut que se li presenten. Només un nombre reduït de problemes hauran de fer part d'una derivació per a consulta a l’atenció secundària en algun moment. El sistema apropiat d'interconsulta implica reciprocitat entre el metge de capçalera i altres especialistes de la medicina: el metge de capçalera ha de proveir unes referències apropiades, i la informació ha de ser retornada i completada per part de l'especialista, finalment el pacient també ha de rebre aquesta informació.

5. Remuneració.
El sistema de pagament ha de ser equilibrat per estimular el proveïment de tota una sèrie d'activitats en l'àmbit de la medicina general i proveir les estructures requerides per a la seva realització. El sistema de pagament pot ser un instrument valuós per promoure una atenció primària d'alta qualitat si ofereix diferents incentius. El sistema també pot ajudar a assegurar el lliurament d'uns serveis de promoció de la salut, serveis curatius i preventius i també altres aspectes de la pràctica mèdica com la disponibilitat general, el manteniment d'un sistema d'informació, tasques de formació en el seu cas, i el manteniment dels locals i equipaments. Si s'introdueixen elements de mercat, els estàndards de qualitat s'han de mantenir. El sistema de remuneració més adequat serà decidit localment, i segons les oportunitats i prioritats.

II. La millora de l'organització.

6. Portar l'historial dels pacients.
El fet de portar sistemàticament l'historial detallat, orientat per problemes i complet, de tots els contactes és important per mantenir una continuïtat a través del temps, per identificar episodis de malaltia, per crear la història del pacient, i per coordinar l'atenció quan hi ha diversos proveïdors implicats. Un treball sistemàtic de prevenció és impossible si no existeix un historial mínim que permeti identificar els grups de pacients que corren un risc. Finalment, els historials poden ajudar per auditar l’atenció, en cas de revisió etc.
L'historial del pacient pot contenir informació altament confidencial. Els pacients tenen dret a accedir als seus propis historials mèdics. La informació és pot retenir únicament quan sembla evident que els causaria molt mal i no tindria cap efecte positiu.

7. El treball d'equip.
La coordinació en l'atenció sanitària requereix certs coneixements sobre la formació d'altres professionals de la salut, i que es comprengui en què i com poden contribuir al treball dels altres proveïdors d'atenció sanitària. A més a més, la cooperació entre tots els proveïdors d'atenció sanitària implicats en el seu diagnòstic, tractament i atenció és un dret del pacient. El treball de grup no és de cap de les maneres una exclusiva dels proveïdors que treballin en locals comuns. Aquells que treballen en despatxos o locals diferents també tenen l'oportunitat de reunir-se regularment, de desenvolupar i compartir objectius comuns i d'avaluar els resultats d'aquests objectius conjuntament. El treball d'equip permet posar en comú les habilitats i les competències d'un cert nombre de professionals de la salut.

8. Organització de la consulta.
Els metges de capçalera necessiten llocs, equipament i personal auxiliar adequats. Aquests haurien de respectar la intimitat del pacient, donar oportunitats per als diagnòstics, tractaments i facilitar l'accés. Els metges de capçalera poden treballar sols, en grup o en centres de salut, però sigui quina sigui l'estructura, l'organització pràctica hauria de ser flexible, el que significa, entre altres coses, donar ajuda directa en cas d'emergència i un sistema de consulta amb cita prèvia per als clients amb problemes menys urgents. Els sistemes de suport, com els rajos X i els equipaments de laboratori, haurien de ser directament accessibles al metge de capçalera. Pel que fa a les 24 hores de servei, els metges de capçalera haurien de participar en la planificació i gestionar els serveis fora d'hores per a la població i contribuir a trobar solucions factibles i acceptables per totes les parts implicades.

III. Desenvolupament professional.

9. L'educació.
L'educació pel que fa a la medicina general es divideix en tres elements: els estudis de pre-grau, la formació professional per als post-graduats i l'educació mèdica continuada.

a. El primer requeriment és una adequada formació mèdica de base. La medicina general ja hauria de formar part dels programes dels estudiants. Els estudiants de medicina s'haurien de familiaritzar amb la medicina general i això els obriria opcions de carrera.
b. La formació professional ha de ser un requeriment per als futurs metges de capçalera. La part més important de la formació professional s’haurà d'orientar cap a l'atenció primària i basar-se en consultoris de medicina general. Els consultoris afiliats a departaments acadèmics, haurien de tenir un paper important en la formació. La persona en formació hauria de tenir l'oportunitat d'adquirir habilitats més àmplies, per exemple el saber comunicar amb els pacients, donar consells i saber gestionar el consultori. Elaborar i reflexionar sobre els continguts claus de la medicina general pot ser d'ajuda per desenvolupar un programa de formació professional.
c. Per posar al dia les habilitats, mantenir i millorar la qualitat de l'atenció, l'Educació Mèdica Continuada(EMC) és un pre-requisit. Els programes d’EMC han de ser orientats vers la medicina general. Les tècniques d'ensenyament a distància poden ser utilitzades per aconseguir arribar a metges en àrees apartades.

10. Garantir la qualitat
La medicina general s'hauria d’obrir a l’avaluació. L'avaluació i la millora de la qualitat és essencial, independentment del status professional dels metges de capçalera. L'EMC pot ser un instrument important per avaluar la qualitat. Els sistemes d’àudit mèdics organitzats pels propis metges i posats en pràctica per grups de col·legues són efectius. Unes línies convingudes de conducta professional, com ja succeeix en alguns països, són també eines importants per al desenvolupament professional. Malgrat tot, i pel fet que són adaptades a les situacions individuals de cada país, poden requerir algunes modificacions.

11. Els departaments acadèmics de medicina general.
El reconeixement com a disciplina acadèmica és essencial per a l'acceptació de la medicina general com un soci de ple dret en el proveïment d'atenció sanitària. S'han de fer esforços per crear departaments acadèmics plenament subvencionats i perquè hi hagi professors de medicina general on encara no n'hi ha. Aquests departaments, amb recursos suficients de tota mena, han de ser dirigits per metges de capçalera en exercici o persones amb una sòlida formació de medicina general i una credibilitat acadèmica apropiada, amb el recolzament dels professionals. Els directius haurien de continuar estant implicats en la medicina general clínica.

12. La recerca.
Una disciplina acadèmica no es pot crear en el buit. Necessita una base científica per crear el seus propi cas de coneixements. Els departaments de medicina general no s'haurien de concentrar únicament en la formació i educació sinó també en la recerca. Els programes de formació professional haurien de produir futurs metges de capçalera amb un esperit de recerca. Hi hauria d'haver oportunitats de dur a terme recerca per a les persones que segueixen el programa de formació professional. La motivació per fer recerca augmentarà si els temes d'aquesta són aplicables a la feina de cada dia del metge de capçalera.

13. L'organització professional.
De les condicions mencionades anteriorment, es pot deduir que la professió de metge generalista necessita una organització eficient per tal d'identificar les necessitats de la professió, promoure el desenvolupament professional a nivell nacional i internacional, i recolzar les iniciatives locals. Les dues funcions, "política" i "acadèmica", s'organitzen sovint de manera separada, tot i que és possible que una sola organització combini les dues funcions. És vital que els metges de capçalera siguin representats als més alts nivells en totes les institucions pertinents, on es prenen decisions que tracten sobre la salut.